Els darrers vint anys de la seva vida, Antoni Ros va afegir a la seva condició de traginer, col·leccionista i realitzador cinematogràfic la vessant artística pròpia de l’exercici de l’escultura. La seva obra, concentrada en aquest saló però alhora present en molts racons del museu, presenta una tarannà que li atorga un marcat sentit propi: l’Antoni Ros escultor no cercava un ideal de bellesa, sinó que lluitava per expressar la força sublim del sentiment que l’amarava, no creava per compartir el plaer que rau dins les formes calmoses i els colors agraïts, sinó com a resposta sincera, vital i a voltes descarnada davant una necessitat que li cridava des de dins.
El visitant pot observar, sense cap mena de dubte, com la duresa del metall es combina amb la calidesa de la pell i la ferma empremta de la fusta dins un marc cosmogònic impossible de defugir.
L’Antoni Ros escultor se’ns mostra com a defensor dels records d’infantesa, sense els quals es perd tota una manera d’entendre uns oficis, unes relacions, un sistema de vida. I és ben sabut que qui perd els orígens, perd la identitat.